A principis del mes de juliol de 2022 van cridar l’atenció les imatges de milers de persones assaltant la casa que habitava Gotabaya Rajapaksa, president de Sri Lanka. Persones anònimes del poble singalès prenien la casa presidencial i per uns moments gaudien de totes les comoditats de les que disposava fins aleshores la família Rajapaksa amb bany a les piscines inclòs.

Les imatges transmetien certa innocència, disbauxa i sorpresa de les persones que no estaven acostumades a gaudir de les comoditats de coses tant simples com un llit a l’occidental o de les piscines d’aigua cristal·lina de la residència de la casa del Primer Ministre.

Com era d’esperar, el que semblava un alienament simpàtic va esdevenir un acte salvatge amb gran quantitat d’aldarulls, assalts i cremes de cases de polítics amb un balanç aproximat de 4 morts i centenars de ferits des de l’inici de les protestes al mes d’abril. Finalment, el president Rajapaksa va dimitir deixant el país immers en una profunda crisi sense divises per a comerciar amb altres països, falta de menjar, mancança de combustible i retallades del subministrament energètic.

Davant d’aquesta situació cal preguntar-se, evidentment, què ha passat en Sri Lanka per a que la situació esdevinguera tant lamentable. No es pot dissociar la situació viscuda a Sri Lanka a inicis de 2022 de tots els esdeveniments que s’han produït els darrers dos anys al món; com la crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19, el consecutiu problema generat per la guerra de la invasió russa a Ucraïna i la cirereta a tot el patís: la crisi energètica del petroli.

L’opinió pública no va poder evitar posar el punt de mira en aquesta situació dantesca i al fet particular i insòlit de la llei promoguda pel govern singalès a final de 2021 per la que es prohibia la importació i ús de fertilitzants químics o fitosanitaris no naturals, abocant dràsticament als agricultors del país a convertir les seues explotacions d’agricultura convencional a agricultura orgànica sense solució de continuïtat, és a dir, una revolució en les bases de les pràctiques agrícoles de la nit al dia a colp de decret governamental.

En este tipus de situacions sempre hi ha persones que intenten arrimar la sardina a les pròpies graelles i posen el focus en un dels factors que intervenen en la crisi per a qualificar-los com els responsables principals de la catàstrofe que es vol avaluar. I clar, un fet tant curiós com l’ocurrència de les polítiques implantades pel president Rajapaksa no podia passar desapercebut per als crítics de l’agricultura orgànica i no van faltar titulars a la premsa anunciant que l’agricultura ecològica era la culpable de la crisi alimentària al país de l’Índic.

Al segle XXI no s’hauria de qüestionar que l’agricultura orgànica o ecològica, aquella que intenta gestionar ecosistemes per compte de la utilització indiscriminada d’insums, conservant els cicles biològics, la biodiversitat i l’activitat biològica del sòl i tot això amb consciència de les conseqüències ambientals i socials dels seus actes, és el sistema ideal per aconseguir la tant buscada sostenibilitat. La reducció de la utilització de fertilitzants, pesticides, llavors tradicionals adaptades als territoris, l’eliminació de l’ús dels plàstics maximitzant els recursos naturals entre altres mesures es mostra com a la solució ideal per a que es detinga el canvi climàtic del planeta que tant ens han anunciat els científics i que cada dia és més evident.

Vull pensar que la intenció del president Rajapaksa era posar el seu granet d’arena en el sosteniment del món, però no sempre les bones intencions són les solucions encertades des del punt de vista tècnic, i acceptable pels agricultors. Els processos de canvi són costosos per la pròpia resistència de la mentalitat humana, més quan es fan sense demanar explicacions i eixes decisions comporten una forta càrrega ideològica amb la que no sempre comulguen.

Per la definició d’agricultura ecològica es comprèn que la postura personal davant el propi ofici dels llauradors que la practiquen ha de ser particular. Més enllà d’oportunistes que veuen un nínxol de negoci, la militància ecològica dels agricultors orgànics és un tret característic que els interpel·la a fer un canvi radical en el sistema productiu. Això és perquè l’exigència tècnica i de mà d’obra dels sistemes ecològics és molt més gran que en el cas de la convencional. Pretendre que els llauradors accepten per imposició un sistema de producció diferent en el que no creuen, més sacrificat, per al que han perdut la formació tradicional ancestral del seu poble i, possiblement, menys productiu a curt termini és una decisió molt arriscada per part dels dirigents singalesos.

L’altre punt que claríssimament va fallar va ser els terminis per a evolucionar d’agricultura convencional a ecològica. En l’agricultura orgànica hem de posar a treballar el medi agrari al nostre favor i això s’ha de fer després d’haver aturat, alentit o directament maltractat els microorganismes del sòl, reduint la quantitat i biodiversitat de la fauna i flora natural durant dècades. Queda clar, fins i tot per a les persones no versades en temes ecològics, que restablir el punt en que l’agro-ecosistema ens proporcione les ferramentes necessàries per al conreu ecològic no serà un procés tant curt com per recuperar la fertilitat dels sòls ni augmentar el número d’insectes útils en un any de prohibició d’importació de cap font de fertilitzants químics i insecticides sintètics. La transició agroecològica és un procés llarg en què hem de tenir en comte com trobem el medi, la capacitat regenerativa del propi medi i els coneixements de les tècniques tradicionals lligades al territori.

Els països asiàtics van protagonitzar la Revolució Verda entre els anys 60 i 80 del segle passat per la que van poder pal·liar la fam que patien per mitjà de varietats més productives associades a la utilització d’adobs químics i fitosanitaris. En el cas de Sri Lanka, que no produïa adobs químics, va poder assolir una gran seguretat alimentaria ajudant-se de les divises que els proporcionava el turisme. Els llauradors singalesos estaven per tant acostumats al sistema post-Revolució Verda que era més productiu que l’anterior i es van trobar per llei sense la possibilitat d’utilitzar els adobs químics, sense divises per la crisi del turisme per la pandèmia de la COVID-19 i sense la capacitat de produir suficients adobs orgànics a base de fem per a mantenir els nivells de fertilitat del sòl.

No seré jo qui diga que l’agricultura ecològica ha arruïnat Sri Lanka, però amb els raonaments anteriors queda ben clar que el pla del president Rajapaksa de convertir el seu país en el primer amb agricultura 100% orgànica no podia eixir bé. El resultat de l’experiment va ser una desorientació generalitzada dels productors, unes reduccions del 40% en la producció d’arròs i del 20% en la producció de té, importacions de rescat d’arròs d’Índia i Myanmar i pèrdues de jornals dels treballadors del camp per la baixada del rendiment de les terres. En l’horitzó apareix l’ombra de la fam que pot resultar en una catàstrofe humanitària que semblava una quimera fa uns anys.

Per tant, hem de ser capaços de traure conclusions del que ha passat a Sri Lanka encara que siga a pesar del sofriment del poble singalès. Hi ha que canviar el sistema productiu convencional per un sistema ecològic? Necessitem un raonament fred davant la qüestió. El cor ens diu que sí, però el cap ens recorda que al món som 8000 milions de persones amb la necessitat de menjar cada dia varies voltes a poder ser.

La resposta a la pregunta es podria resoldre amb la solució d’un càlcul matemàtic en el que es tinguera en compte les boques que hi ha que alimentar al món, la quantitat de terra disponible per al cultiu, la capacitat de generar els insums naturals per poder mantenir el nivell productiu i la capacitat de la població a sacrificar-se per a no tindre de tot en tot moment. De moment els sistemes productius ecològics no semblen capaços per ells mateixa de ser útils per a mantenir el nivell de creixement al que estem acostumats.

Les solucions són complexes i els que han de decidir quina és la millor resposta a un problema no sempre estan encertats. Nosaltres mateix podem estar en una atalaia veient el problema i donant solucions de barra de bar sense calibrar les conseqüències a nivell global. En la decisió d’apostar per l’agricultura orgànica ens deuríem d’allunyar dels bars de disseny minimalista, en els que estem a les ciutats occidentals, i seure a la taula de “railite” d’un bar d’esmorzar amb cacaus del collaret i sentir que es cou en eixos ambients. Després d’això investigar noves tècniques, adobs i pesticides més respectuosos per garantir la seguretat alimentaria. Eixiríem tots guanyant.