Aquest article s’emmarca en l’elaboració d’una tesi doctoral que té com a objecte principal d’estudi les dones amazigues que viuen i han conformat les seves famílies a la comarca del Baix Ebre, majoritàriament provinent de la zona d’Asàmmer, el sud-est marroquí.

Un estudi antropològic que vol analitzar la qualitat de la transmissió de la cultura, la tradicionalitat i l’educació informal de les famílies, tot situat en un context migrant, des d’una perspectiva de gènere i sense perdre de vista l’origen.

Un esbós d’història: els amazics i la conquesta del Xarq al-Andalus

Ens hem de traslladar al segle VIII, concretament a l’any 711, per tal de situar la presència amaziga a la Península. Quan Tariq ibn Ziyad inicià la conquesta de la Península Ibèrica amb les seves tropes, el nombre d’homes amazics superava el de les tropes àrabs, provinents de l’Aràbia més oriental. 

Els amazics s’establiren sobretot a zones muntanyoses i frontereres encara no pacificades: a Portugal (excepte Beja on es trobaven els àrabs); les valls de Guadiana i el Tajo; Serra Morena; regions de Guadalajara i Medinaceli; Regió muntanyenca de Conca; Albarrasí (Terol); i la Serralada Bètica. Els anys posteriors els àrabs sotmeteren les poblacions amazigues a formar part de l’exercit musulmà en la conquesta d’al-Àndalus, per la qual cosa es produïren moviments migratoris de població amaziga. A partir del segle XI es feu palesa la pretensió de molts grups amazics andalusins de proveir-se d’uns orígens àrabs, que no eren reals. Els segles XI i XII esdevingueren les dinasties almoràvits i posteriorment el segles XIII i XIV els almohades, totes dues amb orígens amazics.

L’anomenat Xarq al-Àndalus era la part més oriental d’al-Àndalus, que comprenia el futur Regne de València, Tudmir, la Catalunya Nova i les Illes Balears. Els amazics van ocupar la major part de les regions de Xàtiva, Alzira i València, a partir de les Terres de l’Ebre i les muntanyes interiors del País Valencià. L’amaziguització comportà l’enfortiment de l’economia rural, a més de traslladar l’organització tribal basada en la segmentareitat a partir de la qual es crearen les llars andalusines basades en grups familiars. D’aquests llinatges van aparèixer molts topònims iniciats en Beni- (fill de), dels quals només al País Valencià en l’actualitat en podem trobar més de 500. Els amazics van tenir un paper fonamental en la creació de les poblacions rurals, els sistemes hidràulics com el reg d’Horta i l’intercanvi regional de caire tribal entre agricultors i ramaders.

Finalment, a partir del segle XI, les tribus amazigues andalusines perderen el control polític i foren sotmeses al califat, moment en què es constatà la destribalització de la societat andalusina; fins que al segle XIII tingué lloc la conquesta catalanoaragonesa, amb Jaume I.

Aquesta introducció històrica esdevé necessària per tal de contextualitzar part del nostre llinatge, i allunyar-nos d’un prisma etnocèntric i assimilador. La història és viva i ens retorna als orígens, en tant que els amazics tornen a ser majoria a la vessant mediterrània nord.

Retorn dels amazics a Catalunya: des del Rif i l’Asàmmer

Ens situem a la dècada del 1970 quan les primeres persones emigrades des del Marroc arriben a Catalunya, fonamentalment homes i amb l’objectiu inicial de poder traspassar a altres països europeus, com França. No obstant això, la prosperitat laboral i les condicions de vida a Catalunya fomenten l’assentament de la població marroquina a zones urbanes i properes a la regió metropolitana de Barcelona. A partir dels anys 90, el col·lectiu de persones marroquines a Catalunya resulta representatiu en comparació amb la resta de l’Estat i fins l’any 2000 es descriu com una migració masculina motivada per les oportunitats laborals. A partir d’aleshores es comencen a produir de forma significativa els primers reagrupaments familiars. Serà entre 2008 i 2012 que la presència de persones marroquines a Catalunya sigui més nombrosa. Les últimes dades disponibles de l’IDESCAT, de l’any 2020, indiquen que el nombre de persones de nacionalitat marroquina a Catalunya arribava a 238.003, tot i que aquestes dades no tenen en compte les persones que han nascut ja a Catalunya i/o s’hi han nacionalitzat.

Els primers marroquins que n’arriben provenen principalment de la zona del Rif i s’instal·len primerament a Barcelona, traslladant-se després a comarques com Osona, el Maresme i l’Empordà. Posteriorment n’arriben d’altres zones com la d’Asàmmer (sud-est marroquí), els quals troben com a lloc d’assentament el Llobregat, el Vallès Occidental i el Baix Ebre. No hi ha dades estadístiques que ho confirmin, però diferents entitats que representen el col·lectiu i el Departament d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya considera que dos terços dels marroquins que viuen a Catalunya són procedents de zones amazigòfones, com les que s’han esmentat.

El fet que la major part de persones que provenen del Marroc siguin amazigòfones fa que l’amazic es consideri la tercera llengua més parlada a Catalunya, després del català i el castellà. L’amazic és una llengua que es transmet principalment de forma oral, des de les rutes transhumanes de la Tamazgha –que comprèn des de les Illes Canàries fins l’oasi de Siwa a Egipte, i des de la Mediterrània fins al Sahel–, passant per l’època andalusina a la Península i fins fa menys de deu anys, quan va oficialitzar-se al Marroc i a Algèria. Aquests dos països actualment l’ensenyen a les escoles i es reconeix a l’administració però continua estant molt relegada a l’àmbit informal.

Trets culturals i identitaris dels amazics

Els amazics representen llengua, tradició i maneres de fer que difereixen d’altres cultures que han poblat el nord d’Àfrica, com l’àrab. Conseqüència d’aquest desconeixement social i institucional s’assimila que totes les persones d’origen marroquí parlen l’àrab, són àrabs i alhora musulmanes. Si bé és cert que la majoria d’amazics són originaris o tenen arrels de països tradicionalment musulmans i, per tant practiquen l’islam, els seus costums i tradicions més ancestrals són considerats preislàmics i fora dels cànons religiosos.

L’organització dels amazics és tribal, representats per confederacions de tribus amb l’amghar (home escollit per representar la tribu) al capdavant, i es regeixen encara avui en alguns indrets pel dret consuetudinari local. Cada zona delimitada parla un dialecte del tamazight, dels quals se’n reconeixen els més nombrosos: el tarifit o rifeny, parlat a la zona del nord del Marroc; el tashelheit, parlat a la zona del sud com el Suss; el tamazight parlat a la zona d’Asàmmer (sud-est) i nord de l’Atles marroquí; el taqbaylt o cabilenc parlat principalment al nord d’Algèria; i finalment el tuareg parlat al desert del Sàhara entre Algèria, Mali i Níger.

Els amazics tenen costums propis que s’han heretat de l’època preislàmica i alhora es barregen amb tradicions religioses pròpies de l’islam. Aquests costums de caire més pagà es reconeixen avui dia com a supersticions o rituals no aprovats pel dogma religiós, i en moltes ocasions han quedat relegats a l’àmbit privat.

Tot i que els caps de tribu són representats per homes, el llinatge s’ha considerat originàriament matrilineal, on la dona assumia un paper destacat dintre de la comunitat, exercint de garant i responsable de la permanència de la tradició. Actualment la dona és un pilar fonamental en el manteniment de la identitat col·lectiva, en tant que s’encarrega de l’educació informal dels fills i filles i, per tant, de traspassar els coneixements i sabers originaris, no obstant això, aquesta presència de la dona es produeix principalment en l’esfera privada.

Els amazics i amazigues de Catalunya, els grans desconeguts

L’amazic és un poble que ha estat supeditat a l’arabització i la islamització des del segle VII i fins l’època més contemporània. La població amaziga ha reivindicat la seva identitat i lluitat per tal que aquesta subsisteixi, tot i que des dels estats on són majoria no se’ls ha fet costat. Ja hem esmentat anteriorment que no és fins 2011 que Marroc reconeix l’amazic com a llengua oficial, de la mateixa manera que són també conegudes les diferents protestes per reivindicar la identitat col·lectiva amaziga, sobretot al Rif i al sud-est.

Els amazics són originàriament nòmades, element que podria donar explicació a la seva notable presència arreu de molts països, se’n destaca l’Estat Espanyol amb Catalunya i País Basc al capdavant, també Holanda, França o Canadà. El fet que aquesta presència sigui tant significativa no es trasllada al grau de coneixement general de la societat, la qual els coneix com a berebers i no com amazics, alhora que desconeix quins són els seus trets identitaris.

Els amazics no conformen ni representen cap estat, és un poble que representa una identitat, una llengua, una cultura i un saber fer molt característic. Els que viuen a Catalunya representen la seva identitat i la mantenen, independentment del seu origen i lloc de naixement. La identitat amaziga s’hereta de mares a fills, una societat tradicionalment matrilineal on les dones són les encarregades de fer romandre allò que els caracteritza. Les famílies amazigues que viuen a Catalunya celebren festivitats religioses com el mes de Ramadà, l’Eid al-Adha –la festa del sacrifici–, així com també  d’altres pròpies de la seva etnicitat, com la celebració de l’any nou amazic Yennayer, el qual se celebra la segona setmana de gener. També es traslladen i reprodueixen cerimònies, com els casaments, amb tradicions com vestir la núvia amb l’Aabroq (un tocat que la cobreix) o els Ahidous que són balls cantats originaris de les tribus del sud.

Des de la diàspora, i en un context transnacional, les persones amazigues han de fer un triple esforç per tal de definir-se envers la societat on s’hi troben: com a migrades –o formar part d’una família migrada–, per estar identitàriament invisibilitzades, i per professar la religió islàmica –en gairebé tots els casos–.

El reconeixement de la identitat i el poble amazic per part de les institucions catalanes, de forma extensa a tots els àmbits, és el primer pas per tal que les persones amazigues puguin trobar-se representades a la societat catalana.