A què sona el nostre entorn? Vos heu parat mai a escoltar-lo d’una forma intencional? I, quan ho heu fet, és tal com el recordàveu? Seríeu capaços de reconèixer els llocs familiars només per com sonen? 

Moltes vegades ens ho hem preguntat nosaltres: com sonen realment els nostres carrers, el nostre terme… com ho fan més enllà de la inevitable tasca selectiva de l’atenció. Seríem capaços reconèixer-los anul·lant la resta de sentits? Difícilment…

I ja ficats, no podem evitar, segurament per deformació, preguntar-nos si el que hi ha, allò que descobriríem, s’assembla en res al que sonava quan els nostres avis n’eren presents, anys ençà. Lamentablement ja és massa tard per això, quasi res hi ha d’enregistrat… un dèficit que ens empenta a especular sobre com sonarà el nostre entorn d’ací a vint o trenta anys i a no caure en la mateixa deficiència ara que la tecnologia ens acompanya. D’ací el propòsit de deixar-ne una mostra acurada, per tal que algunes d’aquestes preguntes puguen tenir resposta de cara a un futur indeterminat. Tals son, doncs, les qüestions que ens remenen i que pretenem analitzar.

Un projecte de paisatgisme sonor

Fonografiesés un projecte promogut pel Departament d’Antropologia Cultural del Centre destinat a l’elaboració d’un mapeig sonor, per ara, del terme municipal de Vila-real. Un mapeig basat en l’enregistrament, de la manera més intensiva possible, d’aquells sons que conformen el paisatge sonor del municipi i voltants.

Per fer-ho ens recolzem, com no podia ser d’altra manera, en els models que, a partir dels anys setanta del segle passat, han anat conformant i redefinint la noció de paisatge sonor (Soundscape), concepte que referencia la captació d’entorns sonors tal i com es presenten, és a dir, a través d’una captació “en brut” que pretén recopilar tots i cadascun dels sons que caracteritzen un lloc, que hi formen part. Una captació, per altra banda, que confronta –i que intencionadament confrontarem– amb la perspectiva que el subjecte, en tant habitant d’aquest espai, obté.

Així, parlar de paisatgisme sonor no és només al·ludir a un mode de descriure l’entorn, és també una manera de relacionar-se amb ell, un posicionament davant la circumstància, en tant implica, només pel fet de considerar-la a través de la seva sonoritat, una manera específica i diferenciada d’atendre-la, posant l’accent en una forma poc tractada d’entendre la relació individu-entorn. Al temps, per aquest contrast entre allò que hi ha i allò que l’habitant hi capta, permet desxifrar la manera com els sons arriben a formar part del nostre camp de “propietat”, la manera com son captats i interpretats per l’individu, o per la societat en conjunt.

Així, a l’estela del Soundwalking de Westerkamp (1974), el concepte paisatge sonor referirà a l’entorn actual en el qual vivim, tant entorns rurals com urbans, fent-ho amb una intenció clarament descriptiva que no exclou del seu abast la vessant més estètica, és a dir, aquelles construccions abstractes o muntatges sonors, particularment creats en entorns artificials, que permeten composar narratives que transcendisquen els elements netament analítics. El concepte, doncs, empararà aspectes que van des d’una anàlisi de la relació entre persones i entorns –el que es coneix com a ecologia dels paisatges sonors o ecologia acústica–, fins a la creació, millora i modelatge dels mateixos –a través dels anomenats dissenys de paisatge sonor–.

“A muscles de gegants”

Des que en 1974, sota el marc del programa World Soundscape Project (WSP), Murray Schafer emprara el terme Soundscape en els seus estudis, s’han produït incomptables aproximacions a l’enregistrament i anàlisi dels sons ambientals. Treballs que han comprès des de la vessant més científica –mesurant nivells de soroll i l’afectació que hi tenen en el comportament dels seus habitants– fins les més etnogràfiques o antropològiques –reflectint que és allò que s’escolta i la responsabilitat humana en aquesta creació i comprensió del soroll–, tot plegat sense deixar de contemplar expressions de caire artístic com la composició de música acusmàtica o instal·lacions sonores que permeten l’experimentació amb paisatges artificials.

Entre les fites més notables trobem, a finals dels 60, la fundació, per part de Schafer, del World Forum of Acoustic Ecology (WFAE), un punt d’encontre on donar veu conjunta a la preocupació que començava a suposar el ràpid augment de soroll al món. El WFAE posava l’accent en la relació entre subjecte i sons i començà a analitzar què passa quan el so canvia o s’incrementa, és a dir, com afecta al comportament de les persones, dels éssers vius en general, i correlaciona amb la qualitat de vida; alhora, com fer per orientar una postura concentrada i positiva vers la construcció de paisatges més amables amb els éssers que hi habiten. No cal dir que el WFAE representà una fita, un punt de partida amb què reforçar la legitimitat per a l’estudi dels sons provocant, mitjançant l’elaboració d’ingents processos narratius, una reflexió profunda sobre els hàbits quotidians de l’escolta i del comportament en general.

Aquell fenomen donà peu a un seguit d’investigacions, cada cop més formals, sobre paisatgisme sonor, un àmbit que es tornà molt fructífer a partir de les acaballes dels 80, on destaquen la psicoacústica amb Blauert (1983) i els estudis dels espais públics d’Anphoux, amb els quals, entrada la dècada dels 90, s’arribà a què institucions com l’Organització Mundial de la Salut i el Parlament Europeu emeteren sengles reglamentacions per a regular la contaminació acústica en medis naturals i urbans.

El canvi de segle vingué acompanyat per un important gir humanista i ecologista en els treballs acústics. Realcem els treballs d’Auge (1992), qui sostenia que el so d’un lloc és un espai relacional i històric; o Sloterdijk (2001), per a qui els grups socials estan formats per persones que escolten juntes i on els sons formen part de la identitat de les comunitats. No trigaren els sons en ser considerats una font etnogràfica de pes, equiparant-se amb l’habitual oralitat. També destacables foren els treballs de Krause (1993) amb la seva hipòtesi del nitxol acústic (ANH) per la qual cada animal ocupa un espectre acústic que interfereix en la resta d’espècies en una mena d’equilibri, fins que l’antropolització de la natura pressiona l’harmonia natural alterant-los amb conseqüències catastròfiques per a l’adaptació, una fita que convertia l’anàlisi del so en un paràmetre d’avaluació de la qualitat ecològica d’un entorn.

Ja instal·lats ja en el segle XXI, tot seguint la manera de fer que inaugurà Schafer, s’han anat establint noves formes de treball, cada cop més consolidades, on l’etnografia i les composicions dels paisatges venen de la mà del treball científic i artístic no sols per analitzar el medi, sinó per reconèixer i transformar el mon-de-la-vida que habitem, coordenades des de les que pretén moure’s aquest projecte que us presentem.

Reconèixer els entorns a través dels sons

Així, amb Fonografies, des del Centre volem sumar-nos a aquests treballs i posar en valor la importància de prendre consciència dels entorns sonors i de la relació que mantenim amb ells. Coincidim amb Attali quan diu que hi ha que aprendre a jutjar i estudiar les societats –també– pels seus sons i sorolls, no tant per les estadístiques, ja que un poble no és només allò del que n’és conscient. Mapetjar els sons permet, entre d’altres, recollir i exposar en primer pla no només allò que ja sabem sobre nosaltres, sinó allò que inevitablement conforma eixe fons de desatenció que habitem i que no tenim temps ni intenció d’atendre, fins al punt que se’ns “oblida” la seva presència. Però tot hi deixa empremta i tot n’ocupa un lloc, també acústicament. Encara que no parem esment a determinats sons, aquests hi son, i ens afecten de la mateixa manera, i a ningú li és estrany que la nostra és una societat atapeïda acústicament, alguns sons agradables, però també els hi ha de molestos que ben bé podríem qualificar com a pol·lució acústica. En qualssevol dels casos, sons que ens sotmeten a una sobreexposició que, de manera costant, ens empenta a la filtració contínua, forçant la nostra capacitat atencional i cognoscitiva, com també condicionant la concepció que acabem albergant del nostre entorn de vida, del “món propi”. Per això, conèixer i analitzar com sona, en cru, els nostres entorns, com es mouen i evolucionen els nínxols acústics, resulta fonamental per conèixer –o reconèixer– com acabem per concebre’ls i quin lloc hi ocupem en ells –o hauríem d’ocupar–.

Deixem, però, a criteri de cadascú les valoracions que de les dades obtingudes es puguen derivar. Nosaltres, aquí, ens circumscrivim a una vessant merament descriptiva, oferint el mapeig d’un territori determinat –Vila-real– per tal que les generacions presents –a través del nostre web– com les vinents –agraïm a l’Arxiu municipal de Vila-real la seva col·laboració per això– puguen acudir a les dades i esgrimir les seves reflexions, establir els corresponents debats i orquestrar, en cas que així ho consideren, les iniciatives estimen oportunes. Iniciativa que, ens temem, aviat pot tornar-se exigència.