De masos i alqueries

Per començar a parlar de les Alqueries de les Solades caldrà primer explicar què entenem per alqueria.

El Diccionari Català Valencià Balear de mossèn Alcover defineix l’alqueria com una “casa de camp amb terra de conreu”. Esta definició és molt semblant a la de mas, definit com una “casa de camp on habiten els conradors d’una finca rústica, i aquesta mateixa finca”. La diferència per tant entre una i altra se’n deriva de l’origen del mot; àrab en el primer cas i llatí en el segon.

El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua però en dóna un significat lleugerament diferent. Així defineix l’alqueria com una “explotació agrària tradicional integrada per una casa de camp amb diverses dependències, amb terrenys de conreu especialment de regadiu” mentre que mas el defineix com explotació agrària tradicional integrada per una casa de camp amb diverses dependències i per les pastures, les terres de conreu i els boscos que té adscrits.

Així trobem que la diferència entre alqueria i mas no només és per l’origen etimològic de la paraula sinó també pel lloc on està situada de manera que com ja apuntava Mundina al segle XIX “en esta provincia se entiende por Alquería la casa destinada a los usos de labranza y que radica en tierras de regadío o huerta; y Masía, Mas o Masada la casa enclavada en terreno de secano”.

Esta és també la denominació tradicional a Vila-real on s’anomenen alqueries (i alquerietes) les edificacions disperses existents a l’horta tradicional regada pel riu de Millars mentre que reben l’apelatiu de mas (masada si és més gran i maset si és més menut) les construccions similars edificades a les partides del secà tradicional. Seran per tant dos denominacions per a un únic fenomen d’habitat dispers entre els nuclis de població concentrada.

Generalment les alqueries i masos han estat edificis grans, propietat de grans terratinents sovint absentistes i on vivien els estatgers o casers que eren qui cultivaven les terres i cuidaven dels edificis. Els propietaris tenien reservades les habitacions principals per a quan s’allotjaven en elles, generalment a l’estiu.

Els casalicis mitjans normalment estaven habitats per famílies modestes que no disposaven de casa al poble mentre que les construccions més menudes eren utilitzades com a habitatge temporal durant els treballs agrícoles o a l’estiu per a fugir de la calor. Estes darreres seran anomenades alquerietes o masets.

Abans de la conquesta cristiana a la Plana només hi havia una ciutat que meresquera eixe nom: Borriana. Als voltants hi havia un seguit de castells o viles fortificades com Onda, Castelló o Nules (l’actual Vilavella). Les terres de la Plana les treballaven llauradors que vivien en tota una sèrie d’alqueries; és a dir, cases aïllades o, en la major part dels casos, grups d’unes poques cases, i que no mereixien el títol de vila o ciutat.

Durant els primers anys de la conquesta i repoblament conviuran doncs algunes antigues alqueries musulmanes amb les noves viles creades pels cristians (segurament damunt d’antigues alqueries). Així, dins del terme de Vila-real podíem trobar antigues alqueries escampades per l’horta envoltades de terres de conreu que pertanyien a grans propietaris que no les cultivaven directament. Estes aniran disminuint en dimensions i quantitat durant l’edat mitjana i moderna i només a partir del segle XIX i XX se’n construiran de noves sent estes les que encara es conserven.

Les alqueries de les solades

Ara que ja tenim clar què és i què no una alqueria cal delimitar l’espai ressenyat: les Solades.

A l’horta de Vila-real hi havia tres grans partides d’horta i tres més de secà. Les primeres eren, de nord a sud, Solades, Carinyena i Cap de terme; i les segones Madrigal, Pinella i Pla Redó. Trobarem alqueries a les tres primeres que conformen l’horta tradicional regada pel Millars. De fet on més alqueries hi havia era a l’extrem sud del terme, a la partida de Cap de Terme, en ser esta la més allunyada del nucli urbà. Al cap de Terme hi havia no només alqueries sinó també pobles, grups de diverses cases pertanyents a un senyor com serà el cas de Bellaguarda, Bonretorn i Bonastre que seran l’origen de l’actual municipi de les Alqueries. 

Les Solades prenen el nom del caràcter al·luvial de la seua terra, situada a la vora del riu de Millars i formada per les diferents solades de terra portades pel riu. Esta partida, prop de la vila i a la vora del riu no és la què més alqueries ha tingut tradicionalment donada la proximitat al poble que permetia desplaçar-se fàcilment a treballar la terra, tot i això encara queden algunes alqueries grans i, sobretot, moltes alquerietes menudes escampades arreu de la mateixa tot i què algunes com la de Ramos o la Maiorasga ja no hi són engolides pel creixement urbà. A més cal destacar l’existència d’Horts, què és com s’anomenaven les alqueries més properes al poble i destinades a un ús més residencial, de tots ells només dos han sobreviscut al creixement urbà.

ALQUERIES

Alqueria de la Monja

L’alqueria de la Monja està situada a la partida de Solades, a prop del tercer sedeny i de l’actual carretera de Vila-real a Borriana, i és una de les més antigues que resten encara en peu al terme municipal. Dalt de la porta d’entrada hi ha la data de 1729, data d’una possible reforma per bé que segurament part del casalici és del segle anterior.

La seua estructura és compacta però complexa, resultat de diferents ampliacions al llarg del temps presentant per tant diferències constructives importants amb murs de tàpia valenciana, maçoneria o rajola, i una distribució on es distingeix un habitatge més important per als amos i un de més modest per als estatgers o arrendataris que treballaven les terres. A l’interior encara conserva mostres de pintura mural en diverses estances de la zona més noble.

L’alqueria destaca per la seua forma massissa sobre les terres que l’envolten i va donar nom a una subpartida de “l’alqueria de la Monja” ja des del segle XIX.

Alqueria de Marín

L’Alqueria de Marín es troba situada en el camí Vora Riu en la subpartida del Muntanyar. Aquesta construcció de l’època contemporània, juntament a la propietat de 42 fanecades, pertanyia a la familia Trenors de València que tenia en propietat bona part de la marge dreta del riu Millars.

La planta baixa era per a ús dels casers o estatgers, que eren els treballadors de les terres, i presenta una primera planta reservada a l’ús dels propietaris, encara que només utilitzada en moments puntuals. Esta serà la distribució habitual de la majoria de les grans propietats a partir del segle XVIII.

A més més, presenta elements decoratius com ceràmica arquitectònica en torre i accés, motllures a les finestres d’estil neoclàssic, pintura parietal a la façana principal de tonalitat verda amb imitacions de pedres treballades i banda blanca.

Alqueria de Peiró

Situada al Quart Sedeny, esta alqueria és una de les escasses mostres relativament ben conservades de l’arquitectura rural en l’Edat Moderna en el nostre terme. En l’actualitat és propietat de la Comunitat de Regants que l’ha rehabilitada en el conjunt de la parcel·la rural on té instal·lada la bassa i capçal de reg per degoteig de les Solades.

La seua construcció pot situar-se en la segona meitat del segle XVIII, a partir de la data de 1765 que consta en una de les peces de la volada de rajoles en la seua façana principal i que segurament correspon a la finalització de l’edificació, o almenys a la del descobriment de la seua teulada de dos aiguavessos. L’alqueria consta de dos cossos adossats, el major dels quals és de planta rectangular i dues altures ben diferenciades en la superior de les quals apareix un entresolat de fusta destinat a graner o magatzem. El segon cos, més baix, estava destinat a corral i quadres, en un principi amb un pati tancat per un mur, ara desaparegut, connectat amb les quadres per dos arcades, solució gens habitual a les alqueries de l’horta i més típica de les explotacions ramaderes dels secans interiors.

Alqueria de Mossén Benito

Es tracta d’una alqueria de mida mitjana, situada al camí Almassora. La construcció és de maçoneria i fusta, quadrada, d’un pis, amb un porxe al davant de la planta baixa i una torreta oberta en la part superior (segon pis). Tenia un xicotet oratori. La construcció és contemporània, segurament de finals del segle XIX. Fou anomenada també alqueria de na Conxa.

En esta alqueria Mossén Benito Traver, prevere, músic, mestre de música, historiador i, en una paraula, intel·lectual vila-realenc de finals de segle XIX i principi del XX, segons la tradició va escriure bona part del seu llibre Historia de Villarreal.

A banda d’estes poques que hem ressenyat també hi ha escampades arreu de la partida centenars d’alqueries i alquerietes mitjanes i menudes, sovint conegudes simplement amb el nom o malnom del propietari actual o recent i que també van servir d’habitatge fins a fa poques dècades a famílies molt humils durant tot l’any, o van ser usades com a llocs d’estiueig per a fugir de la calor del poble per les famílies més modestes.

Moltes d’elles estan construïdes amb tova o “pastons^“ per ser el fang el material més abundant mentre que la pedra és quelcom estrany a tota la partida de les Solades de manera que tota la què s’hi troba s’ha portat de fora. Estes alqueries de tova solen estar revestides d’una lluïda de morter de calç que protegeix les parets de les inclemències del temps i que, quan cau, fa que ràpidament s’erosionen i s’assolen les alqueries.

Hi ha també alqueries on, al reformar-les al cap dels anys, s’han anat substituint les parets de tova per d’altres de pedra o de rajola de manera que podem trobar-ne dels tres tipus.

A tall de conclusió

Com hem vist l’horta de Vila-real i la partida de les Solades ha estat habitada de ben antic i testimoni d’eixe poblament queden encara un seguit de construccions, algunes senyorials i d’altres més modestes, escampades per tota ella. Totes elles formen part del patrimoni històric local d’una o altra manera i, si bé no és possible conservar-les totes si seria interessant preservar per a la posteritat, almenys, les més destacades i un exemple significatiu de la resta.

La millor manera de preservar un edifici és que continue en ús i, si és possible, en la mateixa funció per a la què es va concebre com és el cas de l’Hort de Puchol. En cas contrari tenim l’Hort de Polo, l’alqueria del Rosari o la de Peiró que tenen un nou ús que manté la utilitat de l’edificació encara que no siga amb la funció per a la qual es va concebre. Per desgràcia la resta d’edificacions ressenyades no tenen cap ús actualment i eixa és la seua principal amenaça perquè les figures de protecció per si soles no ajuden a la conservació del patrimoni tal com podem vore en d’altres elements protegits del terme municipal.

Esperem amb aquestes ratlles contribuir al coneixement del patrimoni, pas previ a valorar-lo i respectar-lo i que això ajude a la seua conservació.