S’estima que des de que la producció agrícola va deixar de destinar-se a mercats locals per a introduir-se en una xarxa internacional d’exportació d’aliments s’han perdut el 75% de les varietats de totes les espècies conreades al planeta. Totes estes varietats havien sigut el resultat de milers anys de selecció per part dels llauradors i d’adaptació de les plantes a les condicions climàtiques i a la millora dels sistemes de conreu. Per tant, després d’un llarguíssim procés de selecció, les varietats obtingudes havien passat a formar part del patrimoni humà i tenien un valor incalculable generat per generacions i generacions de persones que les havien fet seues. És difícil fer-se a la idea que tota eixa feina s’haja perdut sense remei.

Sense pràcticament ser conscients, els genetistes ancestrals havien creat varietats que anaven associades a una manera de fer i a un medi determinat. Havien observat les plantes que conreaven, havien triat les que els semblaven millors i havien establert les tècniques de cultiu més adients per a obtenir la major quantitat d’aliments per al seu sosteniment. Havien modificat el medi per a traure’n profit i amalgamaven un coneixement profund de l’entorn que els acollia. En els nostres dies diríem que tenien al seu patrimoni el material vegetal perfectament adaptat i el know-how per a la seua explotació.

Cap als sistemes de producció industrial

Les varietats tradicionals s’han seleccionat per un ideotipus determinat que la comunitat considera ideal. Entre les característiques que fan interessant una varietat en trobem tant de morfològiques –com la forma del fruit–, fenològiques –com l’època de recol·lecció– o aspectes agronòmics –com resistència a plagues–.

La decisió, més o menys voluntària, d’encaminar-se cap a un sistema de producció agrícola dirigit a l’agroindústria i a un mercat productiu global no sols ha introduït nou material genètic en l’agrosistema, sinó que ha vingut acompanyat de noves tècniques que han arraconat el saber popular agrari i han introduït una gran quantitat d’insums i tècniques que no eren necessàries ni conegudes en el passat. Per altra banda, a vistes de la majoria de la població occidental del segle XXI, la cultura lligada al coneixement agrari és menystinguda sense adonar-se’n que ha sigut la base per aconseguir la majoria de les fites que la humanitat s’ha anat marcant. Més encara, l’observació i estudi dels problemes agraris han sigut precursors o han estat involucrats en el desenvolupament d’àrees del coneixement tant en boga en els nostres dies com el màrqueting o el més popular dels camps científics en aquests mesos de pandèmia: la virologia.

Així, per exemple, la industrialització agrària ha derivat en grans extensions de monocultiu amb el subsegüent increment de les poblacions d’insectes o fongs associades a eixe cultiu, ja que tenen a l’abast una gran quantitat de conreu susceptible de ser atacat, convertint-se en plagues i malalties difícils de controlar. La solució proporcionada pel model modern és la utilització de tractaments químics contra eixes plagues i malalties amb productes que, sobretot en el moment d’establir el nou ordre agrari, eren poc respectuosos amb la fauna útil que controlava els diversos paràsits en un entorn diversificat. Com a resultat, les poblacions de plagues controlades naturalment es disparen arribant a produir grans danys econòmics a les plantacions.

Conservació i patrimonialització de varietats locals

Resulta paradoxal que en el procés de modernització de l’agricultura s’hagen produït dos tipus de pèrdues de patrimoni: el material, per l’extinció de les llavors tradicionalment conreades a diferents parts del món; i l’immaterial, per l’oblit de la saviesa associada al cultiu tradicional.

La comunitat científica, tant les persones que treballen a les institucions públiques com privades, fa molts anys que son conscients de la necessitat de conservar la gran quantitat de varietats locals que existeixen. Pot ser que per un motiu inicial molt pragmàtic com és saber que al genotipus de les varietats seleccionades durant la historia de la humanitat resideixen solucions per als problemes del present i, més encara, totes les qüestions que estan per vindre en un futur cada dia més incert.

Front a la conscienciació per la conservació del material vegetal, malauradament, el saber popular no s’ha vist com a un recurs tant valuós. Sense dubte, la industrialització de l’agricultura ha fet menys valuosa la saviesa lligada al maneig de les varietats tradicionals i ha trencat la transmissió d’eixos coneixements de generació a generació.

Per a la conservació de les varietats tradicionals s’han creat bancs de llavors. En un principi la idea era mantenir els gens existents per obtenir varietats més productives, amb més conservació i condicions per a ser transportades a gran distancies, amb característiques organolèptiques (sabors, aromes, colors o textura) acceptades pels mercats locals o internacionals i l’adaptabilitat ja aconseguides. D’altra banda, el manteniment de les varietats tradicionals com a tal, per l’ús dels llauradors locals preservant-les de la desaparició per la falta d’ús o una hipotètica catàstrofe, és una missió cada vegada més important. En definitiva els bancs de llavors són una “còpia de seguretat” de la biodiversitat per a crear noves varietats i conservar les existents.

Als bancs de llavors poden existir tant varietats cultivades com varietats silvestres que siguen d’interès per les seues formes d’adaptabilitat al medi. També poden tindre dos tipus de conservació: in situ quan la conservació es fa mitjançant el conreu de les varietats en les zones originàries o en parcs naturals segons la naturalesa de les espècies; o ex situ, si la conservació es fa fora del medi natural en col·leccions ja siga de plantes adultes conreades –en el cas dels arbres sobretot–, llavors mantingudes en condicions per a que siguen viables un llarg període de temps, però també en forma de pol·len, embrions o gemmes.

Com és natural, la idea de la conservació varietal a calat a totes les zones del planeta donada la conscienciació sobre el problema de la desaparició, ja siga enfocada sobre la vessant més pragmàtica dels obtentors de noves varietats, com la a voltes nostàlgica i romàntica del conservacionistes i naturistes. Ambdues visons són igualment útils. Les administracions públiques han creat bancs de llavors basades en territoris més o menys extensos. També hi ha iniciatives privades ecologistes molt preocupades per la pèrdua de patrimoni que faciliten llavors a voluntaris per a conrear les varietats locals i que no es perden.

Més enllà dels bancs de llavors es troba el cas de la Svalbard Global Seed Vault, a Noruega. Allí, en l’interior d’una muntanya a 100 metres de profunditat i a 130 sobre el nivell del mar, en una zona amb permafrost hi ha una càmera construïda contra erupcions volcàniques i terratrèmols, a una temperatura constant de -18 ºC, on s’emmagatzemen més d’un milió de mostres de llavor de més de 5000 especies diferents, tant domesticades con silvestres, provinents de 89 bancs genètics d’arreu del món. La Volta de Llavors s’obre tres vegades a l’any per introduir noves llavors a la col·lecció. Des de l’entrada en funcionament en 2008 només s’ha obert una vegada per a traure’n: l’any 2015 en motiu de la pèrdua d’algunes llavors de l’ICARDA (Centre Internacional d’Investigació Agrícola en zones Àrides) d’Aleppo per la guerra de Síria.

Incerteses respecte d’un futur immediat

El resultat de la millora genètica moderna, amb tot el coneixement i noves tècniques, no és sempre del tot satisfactori. Per un costat es desenvolupen varietats de tomaca morrudes com la tradicional tomaca valenciana masclet amb una pell a prova de 50 bacs però sense el sabor de les tradicionals. També es susciten dilemes morals: amb tot el material emmagatzemat i la possibilitat de la seqüenciació genètica, la temptació de la manipulació genètica és immediata. Així per exemple, es poden crear tomaques resistents als nematodes del gènere Meloidogyne per introgressió dels gens de resistència presents al genoma de l’espècie de tomaca salvatge Solanum peruvianum.

Son moltes les incerteses sobre el futur que es presenten hui en dia. Potser sempre ha sigut així en la història de la humanitat però ara, en un món globalitzat, som més conscients d’un final tràgic. Veiem que el canvi climàtic és cada dia més evident, que els recursos per a mantenir la qualitat de vida són més escassos i que es prenen moltes decisions des d’altes institucions que realment son puntades a seguir per aconseguir un benefici immediat sense vore més enllà.

Hi ha coses que són impossibles i insostenibles. Per exemple, conrear fruites i hortalisses barates per a exportar si els productors han de guanyar un salari digne, substituir l’eficiència de l’energia obtinguda amb els combustibles fòssils per energia elèctrica o fer una cuina de qualitat i amb identitat pròpia amb productes fora de temporada. Molts d’estos impossibles es poden solucionar amb un consum més local dels productes, i ací és on entren les varietats tradicionals.

En un context tant canviant, amb l’amenaça del canvi climàtic cada vegada més a prop i amb el continu creixement de la població mundial, no hi ha cap dubte que hem de reprendre la feina que va començar amb l’inici de l’agricultura i seguir el curs natural amb tot el coneixement acumulat. És la única manera de reivindicar el que hem sigut, el que som i el que volem seguir sent.